Plovia anit. Com una pluja fina, les paraules,
com lleu murmuri d'un rierol,
meandres de memòria
que es menjava la son.
Tu m'abraçaves tendrament. Les teves mans
cercaven a les palpentes
respostes al silenci.
I floria la nit
i una cançó de pluja
teclejava persianes on l'oblit
ens acorrala indefensos.
Oh el teu cos, alou de feixes i conreus
oferts als meus llavis cecs
xops d'amor i de pluja!
Oh el teu ventre olorós, generós
com una terra mulla!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada