VINGUÉ DE NIT

Vingué de nit, festejador del mar
segur sobre les ones i esquinçant
amb tremolor joiosa la tenebra.

Vingué com de puntetes, poc a poc,
amb nueses de sol, braços curulls
de miralleigs de roses i de llunes.

Vingué amb sal de les sorres d'un desert
estripat de desigs i de records
perduts al joeller de la mirada.

Vingué amb la set febrosa dels asfalts,
amb l'eixut malrobat de carrers orcs
i un flascó d'aigua-ros i de rosada.

Vingué fornit d'esclats de doble tall
cavalcant el cavall de sant Martí,
nafrant de mort les aigües de la fosca.

Vingué amb regust de fleca el seu pa tou,
carn que és lliurada en saborós combat
tot llescant el record damunt la taula.

Vingué per laberints secrets del vi,
ambre vessat en foscors de celler,
copa en la joia del record libada.

Vingué talment com vénen i se'n van,
ocells caçats al parany de l'albada,
inaccessibles, absoluts, els somnis.

Vingué, i en cara el cerco, cec i mus
per andanes desertes de la nit
palpejant el silenci amb mans orbades.

Vingué, i només fidel, el meu dolor,
esgarrinxat d'enyor i solitud,
en serva encara intacta la sentida.